Aquests són els nostres primers pans, quin misteri el de fer pa: barrejar elements tan simples: farina, aigua, llevat, una mica de sal, amb temps, manyagueries, calor i s’obté l’aroma i l’aliment més senzill i saborós.
Fer pa és un bell projecte i segurament per a mi també era vell, el portava des de la infantesa tot i que en llavor. A casa hi ha un forn de pa antic, de pedra. Només té refractaris a la boca, tota la volta és de rocs ben col·locats; l’entrada és estreta just per col·lar-hi la pala de fusta. Té forma d’arc amb un forat a sobre que encamina el fum cap a la xemeneia quan el forn té la boca closa amb la seva peça amb ansa de metall antic. A la seva vegada aquest forat es pot tapar amb una pedra que hi va a la mida justa quan es vol conservar la temperatura per a coure al seu interior.
El forn és una estança que està com enganxada a l’estructura principal quadrada que té la casa. S’hi accedeix per una porta antiga de fusta amb forrollat des de la planta de carrer, que has de recórrer d’extrem a extrem, assolellada a la tarda ja que mira cap a la serra de l’obac, endevina el riu al fons de la vall. Sempre l’he viscuda com a lloc encantat, ple de pedaços d’històries passades – algun dia us n’explicaré algun – mai com a funcional. Darrerament s’havia convertit en un mal magatzem trasteries i d’apellots.
De menuda sempre sentia parlar de com es feia el pa, com es pastava, com es deixava endormiscar; de la pastera, de les lleixes que hi havia a l’estança per refredar-lo, de com al principi es portava la farina que es collia fins al molí de Saulet i després, amb la millora de les condicions de vida, ja es feia amb farina blanca que s’anava a buscar a Noves. No n’havia vist mai una fornada.
El pas del temps i el deteriorament del teulat feien forçosa la intervenció i tu em vas esperonar a que fos per a reviure el forn, per a planificar el forn biblioteca que volem tenir.
Quin goig recuperar-lo, endreçar-lo, posar les condicions per a que sigui altra vegada cuina del més bàsic. Ara que el tenim em fa respecte, m’imposa la seva capacitat per coure setze pans de dos quilos cadascun, mesures que no són per a res les nostres; la seva història, totes les cuites que haurà fet.
De moment fem pràctiques amb un forn elèctric, “de corriente” que diria la Luisa…és veritat que encara no hem parlat de la Luisa. Us en devem una. Si comptem les històries, potser dues o tres.