Les aubes, àlbers, són el nostre arbre preferit, si n’hem de dir només un. Tan estimat és que fins hem adoptat el seu nom volent fondre’ns i confondre’ns amb elles. El nom castellà seria ‘álamo’, però com ni a l’Alcover es troba aquesta dita, les aubes són aubes per als dos, parlem en l’idioma que parlem.
Ens agrada veure-les evolucionar durant l’any: perdre la fulla a la tardor i despullar-se orgulloses durant l’hivern per tornar a brotar a la primavera i mostrar la seva esplendor a estiu i en totes les etapes mudant de color. La seva forma de moure’s al vent, elegants i fermes, deixant-se portar tot just, sòlides i flexibles, ens ensenya moltes coses sobre com estar en aquest món. Només cal parar-se a observar-les i a escoltar-les per aprendre d’elles.
La nostra vall està poblada d’aubes. Se les pot veure alçar-se aquí i allà, amb aquesta altura esvelta visible des de molt lluny, inconfusibles fins i tot envoltades d’altres espècies de arbres. Normalment apareixen formant societats de diversos individus, sovint buscant torrenteres o corrents d’aigua. Es veu que no els agrada estar soles ni seques.
A l’altra vessant a la qual ens trobem nosaltres, una mica més avall de Beren, hi ha una d’aquestes poblacions d’aubes, una molt especial per la seva forma: la seva disposició és tal que, durant la primera part de la tardor, quan cada fulla adquireix un tint especial, sembla una construcció fantàstica que destaca sobre el fons dels arbrers perennes, un palau bell i lluent i sempre nou amb ses seves talaies als escaires. Per a nosaltres és el Palau de les Aubes.
Quins éssers l’habiten; quines històries ocorren allà endins durant els dies que dura aquesta visió de somni; què no passarà en els passadissos que formen aquell grapat d’arbres; quina reina o què rei o quins prínceps o princeses treuen el cap a les magnífiques torres de les aubes … No ho sabem, però ens ho podem imaginar.