La Boira em va canviar la vida.
Durant molts anys jo vaig tenir por als gossos, com tantes altres persones. Por irracional, il·lògica, infundada: mai vaig tenir un mal pas amb cap. Però per influències familiars, pusil·lanimitat personal i a saber quines coses més, des de xic no era capaç d’acostar-me a un gos. És més, m’allunyava corrent tan bon punt algun feia intenció d’apropar-se, actitud que no feia més que complicar-me la vida: invariablement el temut pensava que jo volia jugar i em perseguia i em reptava, per a la meva desesperació. Pot ser que el problema fos aquest: jo era un nen que no sabia jugar.
Ja de gran he intentat dominar-me, ja que racionalment pensava que no hi havia raó per tanta por. Però la por no escolta raons. La primera vegada que vaig anar a casa de la Boira i es va posar a bordar i a ensenyar-me les dents com si fos la seva major amenaça, em provocar tremolors i suors fredes. Vaig estar a punt d’anar-me’n, a punt. Però no vaig marxar. És una de les decisions de les que més orgullós em sento, si no la que més.
“Mans a sobre!”, Va ser l’ordre que ho va canviar tot. En la meva segona visita, quan estàvem en el mateix punt del que no va avançar la primera, aquest crit va moure el que fos en mi que em va fer ser valent i posar-li les mans sobre el llom. Va ser un moment màgic: va deixar de bordar, de roncar-me i d’arrufar-me el morro, va deixar anar el seu cos contra les meves cames, vaig notar la seva calor i el que volia dir-me: que bordava perquè ella tenia tanta por de mi com jo d’ella, perquè no sabia quins eren les meves intencions i que si jo volia podíem ser bons amics. Tot això em va dir mentre li acaronava l’esquena, i jo la vaig entendre.
Des de llavors el to del seu lladruc va canviar. La sentia bordar des del moment en què posava un peu fora del cotxe que em portava a casa, però ja no era una amenaça sinó una salutació, un ¡hola! ple d’afecte i de ganes de jugar. Sempre recordaré com m’amagava un pal a la boca perquè anés a buscar-lo i com jo, incapaç encara, mai em vaig acostar a aquelles dents blanques que tant m’havien pertorbat; com es deixava anar aclofant-se contra les meves cames buscant el meu contacte; com em demanava que l’acariciés donant-me copets a la mà amb el musell. Tots els seus moviments eren fins, delicats, utilitzant la força justa per al seu propòsit.
Crec que ens vam entendre perquè els dos partíem de la mateixa situació: teníem por. Una por potser explicable en el seu cas, inexplicable en el meu. També potser va ser per això que ella mai va perdre la seva i jo sí vaig anar perdent la meva. Però jo no ho hagués aconseguit si ella no m’hagués explicat com. A la seva manera, sense paraules, amb el seu cos, els seus moviments, la seva cara tan expressiva només amb un pujar baixar d’orelles o un moviment d’ulls, la seva companyia, la seva delicadesa, la seva intuïció per detectar estats d’ànim. La seva personalitat sense ser una persona.
La por irracional no es venç amb la raó, cal buscar més enllà. La Boira em va acompanyar a aquest lloc que no és físic sinó mental: un estat de l’esperit. Ella em va canviar la vida i jo li estaré sempre agraït. Des del cel dels gossos em recorda sovint: posa-hi les mans, toca, juga, diverteix-te, atreveix-te a llevar-me el pal d’entre les dents, rasca’m l’esquena, vinga, home !, allibera’t.