Els mitjons són la meva rebel·lió. També la resta de la roba que qualificaríem d’interior o de dins.
Sovint s’entén que, per una determinada feina, per una determinada edat, per una determinada situació, has d’incorporar una mena d’hàbit o uniforme com si fos la teva pròpia pell i personalitat. Potser té a veure amb els prejudicis que tenim les persones, que venen de les costums i les expressions culturals.
A vegades llegeixo articles que expliquen com la primera impressió de l’altre et condiciona la relació o el que pensaràs d’ell, i després t’ofereixen un reguitzell de consells per millorar el teu aspecte, presentació, vestuari, expressió facial, to de veu, maneres…. Sembla doncs que no hi ha res a fer i que obtenim molta informació per aquesta via.
Ara que tinc uns anys podria dir-vos les vegades que m’he trobat qualificada pel meu aspecte i també les vegades que jo mateixa he jutjat els altres pel seu aspecte. D’aquestes vegades el temps n’ha confirmat algunes i n’ha esmenat altres. Així doncs no sembla un criteri fiable tot i que sigui inevitable fer-lo servir. També podria explicar-vos vegades en que m’he disfressat amb un determinat aspecte per obtenir una certa predisposició o avantatge.
He d’afegir que, abans i ara, he emprat la roba que no mostrem a primera vista com a forma de rebel·lar-me. M’he trobat en una reunió molt seriosa i amb cares llargues amb uns bons mitjons de flors i colors vistosos; saber-ho, notar-los abrigant-me els peus, m’ha donat escalf, confort i confiança: m’ha deixat ser una mica més jo mateixa i estar més segura del meu criteri.
En aquests anys he assolit la llibertat de vestir-me amb més flexibilitat però no vull renunciar a aquesta forma de consciència del que semblem i el que som que per a mi representa portar uns bonics i expressius mitjons.